Cristina Àlvarez Roig

Barcelona, 1973

Observadora i somiadora per naturalesa, d’esperit inquiet i humanista, vaig créixer entre arbres, gats, llibres i els quadres del pare. Amant de l’art i la ciència, l’addicció a la poesia em ve des dels set anys, quan també dibuixava cases i ciutats i il·lustrava algun conte impossible. Al mateix temps se m’encomanava del pare la passió per la fotografia i als quinze anys una Yashica de segona mà se’m va convertir en l’extensió dels ulls. La màgia de treballar amb la llum i l’aire, els únics materials de construcció inextingibles, em van dur a fer-me arquitecta. Més tard continuaria modelant la llum des d’una cambra fosca alhora que maridava algunes imatges amb breus reflexions o poemes amagats al fons d’un calaix fins que, l’any 2014, Israel Clarà, el meu company de vida, poeta i editor, me’ls va furtar. I així, sense esperar-m’ho, naixia Oasi privat (Òmicron) i anys més tard, gràcies que els jurats de poesia ho han considerat, ho feien Cosmogonia terrenal (II Premi de Poesia Torre de Piles, Edicions del Sud, 2019), L’evangeli segons la mar (Premi Miquel Peris i Segarra 2019, Ajuntament de Castelló, 2020), Cerimònia del te (Premi Festa d’Elx 2019, Bromera, 2020) i Firmament obert (XXXVI Premi Bernat Vidal i Tomàs, AdiA Edicions, 2021). També he publicat L’omega de la rosa, conjunt de haikus i tankas escrits amb Israel Clarà (Gregal, 2019) acompanyats d’algunes fotografies meves, igual que en L’evangeli segons la mar. En l’actualitat combino la meva professió amb l’escriptura, dues maneres no tan diferents de reinventar àmbits i mons que s’entrecreuen per acollir l’ànima inherent a tota forma. També sento fascinació per la natura i el mar, la Mediterrània, el cinema i la música, que entenc indestriable de la poesia. Escric perquè sé que amb cada nou vers ajorno la mort.

×
×

Cart