Pere Perelló i Nomdedéu

pere perelló nomdedéu adia edicions

Palma, 1974

Vaig néixer el 1974 a Palma, tinc una cama del carrer del Sindicat i l’altra de Santa Catalina. Sóc, per tant, llonguet amb pedigrí. Vaig fer l’EGB a les Persianes Verdes, on Don Àngel, mestre pollencí, als set anys em va fer un descobriment que ara sé fonamental en la meva vida: una antologia de Miquel Costa  i Llobera. Del meu pas per Sant Francesc, on hi vaig fer el BUP i el COU, només rescat haver après a repudiar la classe social de la que provinc, Loquillo, Springsteen, The Doors, i esdevenir-m’hi ja no ateu, sinó orgullosament blasfem.

Mon pare és glosador i això és el que potser em portà a escriure els primers versos devers els catorze anys, publicats a la revista on mon pare, en Pebre Coent, publicava les seves gloses, Sa Comare Beneta d’Artà. 

Més tard, a l’Escola de Magisteri, de la mà de mestres majúsculs com Antoni Artigues, vaig reprendre la consciència de la meva catalanitat i se’m va consolidar el gust per la poesia. A la Facultat de Filosofia i lletres foren sobre tot els mestratges de Francesc Torres o Juan Luís Vermal els que em varen iniciar en els viaranys més sinuosos del pensament, mentre m’entregava definitivament al vici i l’ofici de la poesia amb la complicitat de companys com en Jaume Miró o en Carles Rebassa i en altars legendaris com el Cafetí o el Pinzell, aquest darrer sempre beneït per la generosa presència de l’entranyable Àngel Terrón. Ja al nou segle, l’encontre amb Jaume C. Pons i n’Emili Sànchez-Rubio suposà l’inici d’un nou cicle d’aprenentatges. Sens dubte, la biografia ens la fa la gent.

He publicat alguns llibres de poesia: Requiescat in Pace, amb Carles Rebassa, a Capaltard; La Llei i Poltre(s) (Premi Ciutat de Palma 2009) a can Moll; Els (in)continents eufòrics, amb Jaume C. Pons  Alorda i Emili Sànchez-Rubio, a Jújube; Hypnes a El Tall; i Anatema a Xicra.

He escrit sobre cultura, llibres i política a publicacions com l’Espira, Caràcters, Tribuna Mallorca, 40putes o Ara Balears. També he co-editat, amb n’Alícia Beltran, l’antologia de joves dones poetes Vint-i-una i una poetes per al segle vint-i-u que publicà Capaltard.

El 2008 me’n vaig anar a viure a Mèxic DF i set anys més tard he tornat a Palma molt més ric de com vaig partir: amb la companya, na Marusia, i el fill, en Sayil.

Jo era un poeta hermètic, o això deien les males llengües. Ara estic en procés d’esdevenir no sé si ca, que diria l’Hac Mor, però sí cínic.

×
×

Cart