afàsia paula s piedad adia

Afàsia

Paula S. Piedad

Premi Miquel Bauçà 2020
Epíleg de Laia Malo

2020
Ossos de sol #52
Rústica, 100 pàgines
ISBN 9788412008364

PVP 12,00€

paula s. piedad adia
Paula S. Piedad

Afàsia es la impossibilitat de verbalització d’alguna cosa. Afàsia és la poetització del procés lingüístic que pateix un subjecte davant una situació incapaç de registrar-la cognitivament. És la fractura a la memòria, el buit. És també l’Amor i no l’amor. Allò xarnego que existeix però que sempre s’ha mirat cap una altra banda. És el trauma i la represa. I el viatge cap algun lloc il·localitzable.

UN TAST
133 km
«Pisa a fondo y deja ir el volante.»
Rosalía
 
He vist la Humanitat descompondre’s
            a l’ombra tròpica
dins un got de plàstic
            ple de vidre.
 
Va ser fa cent segons,
tu i jo fent els outsiders
a la fuga isarda
d’alguna cosa que no enteníem.
 
He vist la ciutat caníbal
a punt de devorar-me
però hem fugit i ens hem fet grans
i així els dies intoxicats
i els llums de cuina greixosa
i també les nits de glòria
amb grams de coca a les butxaques.
 
He vist consumit el món
mentre tu, jugant amb la vida, et coronaves
llepant a la mort, a poc a poc, els genitals.
 
I així els dies entripats
i les llums de la ciutat i els horitzons…
I una galàxia per tu sol,
tu, una constel·lació irada.
 
Tu d’ànima electrocutada i jo trencada,
una escissió a l’origen que no quadra
però avancem…
 
Sobre l’asfalt! Gas!
I més gas!
 
Destruint-nos
               i masturbant-nos
en el plaer d’aquest viatge…

Happy end

La nostra carn contra el quitrà
estampant a l’infinit els nostres noms
i la carretera                   fracturant-me
amb el gasoil amb què em perfores.

I els teus motors dins el meu cony
propagant l’adolescència, vastitud
amb què ejacules tot l’Amor,
tota la còlera del món, contra el quitrà,
sentenciant el final d’aquest viatge.

Tu i jo! La temeritat del jovent
idolatrada a la cuneta, enravenada
a la impotència de dos cadàvers
mirant-se, un davant de l’altre,
l’eternitat als ulls, immòbils,
devorant-se pel silenci
20 segons després de l’accident.

Tu i jo! A l’horabaixa que declina,
just al cim: la plenitud. Ajuntant
els nostres dits, grocs, de nicotina.
Tu, el continent, la glòria. Jo, l’arxipèlag
colonitzat fins les marees. I l’espai
que es deforma davant nostre
adherint-se al llegat que hi deixem:
misericòrdia en massa
per dues icones pubescents.

La nostra carn contra el quitrà
celebrant-nos, a tu i a mi.

×
×

Cart