liquidació rosina ballester adia

Liquidació

Rosina Ballester

 

2020
Llimona verda #11
Rústica, 234 pàgines
ISBN 9788412008388

PVP 18,00€

rosina ballester adia
Rosina Ballester

Una biblioteca, el mar, el jardí de la infantesa. Guillermina passa comptes amb el passat i amb els seus morts des d’una veu que s’esfilagarsa i que s’estronca com el seu record mateix. Entre Barcelona i el Baix Camp, entre Madrid i Menorca, Liquidació és la història d’un cos que aprèn el desig i el dolor, el goig i la culpa, i en fa literatura. Que habita els extrems, exultant de tristesa. Després de trenta anys de trajectòria poètica, Rosina Ballester traça les passes d’un camí nou amb una novel·la tendra i aterridora.

UN TAST

De petita em banyava amb el meu germà Macià en un cossiol d’estany, prou ample per recordar sempre més el xipolleig innocent d’aquelles batalles, que a poc a poc es varen transformar en silencis torturadors que em provocaven una regurgitació, un moviment contrari a la natural assimilació dels sentiments. La realitat infantil no té altre remei que acceptar els silencis, però jo no els acabava de pair, no podia incorporar-ne la substància. Vaig ser una criatura esprimatxada, veloç, lenta en els estudis, però molt hàbil per enfilar-me a pols als arbres de la finca. Com que m’agradava tant nedar i sovint tenia un mal de ventre que m’extenuava, vaig aprendre a dissimular davant la mare, perquè m’hi deixés anar, triturant en el morter el midó de fer la crema que em prenia a cullerades per encarcarar els budells i reduir el peristaltisme exacerbat que sempre més m’acompanyaria en els moments més compromesos al llarg de dos matrimonis fracassats.

La platja era oberta a l’horitzó, amb onades llargues i trencadisses, amb bancs d’arena on es podia arribar fent peu i cobrir a claps aquell tros d’aigües somes a ple sol, trepitjant la lluentor de l’hora zenital, amb els muntets d’escuma al voltant del cos, com uns farbalans que prolongaven el vestit de bany.

[Capítol 2]

Els homes són callats i torturadors de mena. Dolents si se’ls fa parlar, orgullosos i plens de prejudicis cap a les dones; desconfiats, sorruts i savis. Tot ho sabien, per tant. D’aquells silencis en sortien vertaders esforços de comprensió que jo confrontava amb el parlar molt fluix de la mare, quan ho feia per telèfon amb l’àvia. Les seves converses ho amagaven tot, només emetien sons —està clar, està clar, està clar…— que es convertien en una sola paraula —estaclà, estaclà estaclà— i no en treia l’entrellat.

Trigaria molts anys a treure’n l’entrellat. No va ser fins al segon matrimoni, quan vaig haver d’anar a la psicoanalista per mor de l’embull que duia, que quasi arribaria a comprendre l’embolic mental i, ai!, sentimental, a què havia arribat. Com podia clarificar res de res, si ja de petita sentia la mare que només emetia uns sons incomprensibles? Llavors ja devia començar a planar, per damunt meu i de Macià, l’ombra pesant de l’esquizofrènia.

Però jo resava, i em sentia absoluta i única en el meu destí de nena preservada de tot mal. Resava que no morís mai la mare.

En anys successius hauria d’afrontar el garbuix, cada vegada més espès, producte d’una mena d’irracionalitat semblant a la idiotesa, deguda a la constància a ser ignorant de mi mateixa pel que feia a cos i ànima.

A la platja del Miracle vaig conèixer un noi que em feia riure molt i vaig perdre una mica la por que la mare morís, però aquell noi duraria poc, tot i durar massa, i la mare havia de viure molts anys. La por m’acompanyaria sempre.


Era un noi que mai anomenava ningú pel seu nom, feia com una cantarella breu, tot dirigint-se a l’hipotètic interlocutor, que acabava en una cadència interrompuda, i això em va decidir a parlar d’ell com a «aquell noi», lluny de pronunciar el seu nom. Aquell noi, doncs, em fotografiava a tort i a dret, sense cap solta, pel meu sofriment futur en què miraria les fotografies i veuria tan sols el que va ser un cos exultant de tristesa.


En els primers petons, ofegadors, endinsava la llengua fins a fer que topessin les dents, i jo, conscient que portava un paladar postís per arranjar-me les sopes, tenia por que ell ho descobrís i al cap de dos o tres besos sentia una mena d’atordiment que em feia trucar amb desesperació a la porta de casa l’àvia paterna —tant Macià com jo, per distingir-la de l’àvia materna, li dèiem l’àvia de Tarragona—, esperant una acollida que em fes entenedor tot el que estava vivint, però Macià, tancat en el seu mutisme, tampoc era capaç de comprendre res del que m’estava passant. Quan li ho intentava explicar, Macià irrompia en un llarg silenci.

 

[Capítol 3]

×
×

Senalla