pluja antoni clapés adia

Pluja

Antoni Clapés

Il·lustració d’Alícia Casadesús
Epíleg de Víctor Sunyol

2015
Ossos de sol #12
Rústica, 76 pàgines
ISBN 9788460813101

PVP 10,00€

antoni clapés adia edicions
Antoni Clapés

El lector que s’enfronti a aquest llibre i que ja conegués alguns dels trets de la meva escriptura potser s’estranyarà de trobar —en la primera part— tres poemes extensos (potser, també, intensos?), descriptius, molt conceptuals, a frec, tal vegada, del discurs reflexiu. No hi ha res d’estrany, penso. Simplement, es tracta d’uns textos que van néixer, sobtadament, en hores crepusculars, girant el cap enrere, tractant de fer inventari de tot allò après, si era après, al llarg d’una vida que ha transitat entre la reflexió i l’acció. De fet, els tres poemes insisteixen a voler dir el mateix que el conjunt de l’obra anterior i de la posterior, però d’una manera menys velada: dir una vida a través de la transparència d’uns textos; perquè, com va ensenyar Eckhart, “allò que és transparent no sembla mai que participi de la naturalesa de la llum ni es veu que brilli si no s’hi ajunta algun objecte opac”. I aquest objecte opac és, naturalment, el poema.

Quant als textos de Microgrames es tracta d’un work in progress conjunt amb l’artista visual Alícia Casadesús; un treball començat fa uns dos anys i que, per ventura, encara continua. Aquesta escriptura seria, doncs, un aturar-se per passar comptes del que hem fet. No es tracta d’una ècfrasi sinó més aviat l’intent comú de cercar un cap de fil enmig de la boira amb el quals continuar avançant: teixint i desteixint.

Les dues parts, aparentment diverses, són memòria: contenen el que he anat escrivint des de sempre, perquè la poesia sempre és memòria —fragments, retalls, mostres— d’allò llegit, escrit i viscut: de llibre en llibre tan sols resten les traces, gairebé invisibles, d’un itinerari on es pot percebre tota una vida.

UN TAST

V

Llavors, oblida tot pensament — i la memòria,
i refugia’t en la humilitat de la foscor,
car només en ella podràs veure
i veure’t.

al principi
                era el silenci.
Un silenci còsmic, absolut, antic:
molt més antic encara que el temps
etern. Era el silenci del silenci,
el silenci seminal, creador:
era el silenci de déu,
el fonament abissal de la paraula.
Només hi havia el no-res,
el present absolut, el no-saber
radical.
Res
no havia estat creat
i calia encara un dia més
d’eternitat perquè tot
anés prenent sentit:
el canvi, la durada,
l’esdevenidor.
L’efímer perdurable.

×
×

Cart