Quilòmetres de tul per a un petit cadàver

Antònia Vicens

Premi Ciutat de Palma – Llorenç Villalonga de Novel·la 1981

2020 (reedició)
Pedreny #7
Rústica, 176 pàgines
ISBN 9788412220629

PVP 16,00€

antònia vicens adia edicions
Antònia Vicens

Quilòmetres de tul per a un petit cadàver és una novel·la escrita com si fos un diari de la protagonista, una dona casada amb dos fills que intenta surar enmig de la immundícia del món. Fa poc ha partit del poble per instal·lar-se a la ciutat buscant una millora de la seva situació.

La novel·la, ambientada en la segona meitat de la dècada dels setanta, resol amb un imaginari ric i records d’infantesa, una fugida cap endavant que fa trontollar tot el seu món.

UN TAST

14 de febrer

La dona bella sembla enamorada avui, du una poncella de paper violeta enmig de l’escot tan gros com una mà, i als ulls dues llàgrimes com dos pètals caic no caic; endemés, s’ha posat tant de coloret a les galtes que el nas ben bé sembla una endinsada. Es veu que és la moda, pronunciar les galtes i els llavis, es veu que ella n’és una fervent seguidora. El vestit que du és morat, les mitges d’un lila pàl·lid, un fulard moradenc al coll, de xarol negre les sabates. La primera vegada vaig pensar: vet aquí la dona de luxe que un home de negocis ha deixat abandonada, però avui em dic: vet aquí un ram de flors que algú s’oblida de canviar-li l’aigua, ja que és tal la seva postura que em pareix un manyoc bellíssim, però manyoc que es mustia. Ara es belluga i tinc la impressió que es desfà, com si alguna part d’ella anés a caure, a espoltrir-se contra la catifa sense color i sense dibuix de tant que l’hauran trepitjada. L’al·lot fa una becaina amb el cap damunt la falda de sa mare, la pobra dona somriu, li passa una mà pels cabells, de sobte l’al·lot reviscola, fa una ganyota obscena, com si el somni que l’acaba de deixar hagués estat ple d’imatges atrevides, inabastables a les seves mans balderes. M’esgarrifa la seva ullada, de cop damunt les meves mans, que moc, nerviosa, no ho puc evitar. M’ha semblat veure, just un moment, molt endins dels seus ulls, l’al·lot eficient que no aconsegueix traspuar, però que existeix, que pensa i jutja, fins i tot l’al·lot que riu, amb suficiència i desvergonyiment, la nostra normal normalitat. Bellugo els peus, em grato el coll, sempre que estic nerviosa tinc picor. Hi ha vaga a l’Institut i el fill gran és dels que no callen, d’aquells que van davant a les manifestacions, d’aquells que criden, duen pancartes, tinc por que un dia me’l duguin ferit, ja va venir una vegada amb un ull blau, no sé qui el deu inflar, manejar, abans carinyós, comunicatiu, obert, ara de cada dia més es va tancant i no hi ha manera de guaitar, ni per una petita escletxa, dins el món dels seus sentiments. Un dia en Jaume i ell es varen tancar dins la cuina. En Jaume, sorrut, el volia fer parlar, explicar-se, va treure’s el cinturó, vaig sentir les corretjades per les cames del meu fill, ara pare i fill no es parlen, més ben dit, no ens parlem quasi, només jo, humilíssima, m’inclino davant la joventut del meu fill com davant d’un sacrifici tot esperant el moment de la comunió que no arriba, que s’allunya, sort encara que de mi té els ulls i quan, molt de tant en tant, com per descuit, la seva mirada es topa amb la meva, em sembla veure el reflex de la meva adolescència submisa, acoquinada, de sobte convertida en revolta i agosarament. No puc pus, en el fons, d’admirar el meu fill…

[fragment]

×
×

Cart