Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria

Blai Bonet

Epíleg de Lucia Pietrelli, Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell

2021 (reedició)
Pedreny #8
Rústica, 312 pàgines
ISBN 9788412220643

PVP 20,00€

blai bonet adia edicions
Blai Bonet

Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria és una novel·la de crisi social, de canvi, de xoc cultural. Blai Bonet hi retrata la vida urbana, quotidiana i dura d’un barri barceloní, a més de la descoberta grenyal, la joventut i el calfred de la maduresa. També és un retrat de la Barcelona esgotada, corrupta i sucada per més de trenta anys de dictadura. Un moment convuls que comença a ensumar canvi. Blai Bonet s’allunya de la seva zona de confort i explora zones, escenaris i personatges que mai no havia desenvolupat a les seves obres anteriors. Aquí la prosa cada vegada es fa més prima i dona pas a uns diàlegs molt vius, gairebé cinematogràfics.

UN TAST

XI

El vespre, dalt de la costeta de Sant Elies, damunt els til·lers ja a l’ombra de Muntaner-Descartes, era del color d’avets dotats d’invisibilitat, el noi Martí Vila entrà en el seu quarto. Del calaix de la tauleta de nit tragué el tub blau i groc, que, en lletres, blanques, deia centramina, se’n posà una i mitja al call de la mà esquerra. En prengué una i mitja. Sense aigua. Succionà saliva amb un moviment de la nou de la gargamella, feu així, amb el cap endavant, com dir «sí» a la pintura de la paret, i:

—Nen.

—Sí. Digues, mare.

—Me’n vaig a casa dels Saladrigas. Si torno tard, no passis pena. Ja saps com és la Josefina, quan té gent a sopar…

—Mitja hora de taula, i cinc hores de sobretaula, no?

—I tant! El pare també vindrà tard, suposo.

—On fan el sopar els del despatx?

—No ho sé. Ha telefonat, just dues paraules, es veu que tenia visites.

La senyora Montserrat Vila mirà el seu rellotget de polsera, «oh, les vuit!», que marcava les vuit entre un septenari de braceroles d’or i dues de pedres de color de vi.

—Mare, encara que tinguis moltes joies, no és necessari posar-se-les totes.

—Tinc passió per les joies, mala personeta, rei.

—Oh, tinc tard. Un petó a la teva mare.

—Fins demà, mare.

—Fins demà, àngel. Un altre petó a la teva mare.

La porta del pis: trec!, i silenci damunt el mobiliari colonial, el Martí va sortir al balcó, s’hi recolzà i, darrere els vidres del cotxe violeta, una mà de la senyora Vila es movia i es movia, així, així, de banda a banda, com l’aparell damunt el parabrisa quan plou.

—Adeu.

I el rouge dels llavis es va moure dins la mitja llum de l’interior del Dauphine. Feia calor. La d’un vespre de juny, i el noi Martí Vila deixà el balcó, anà al seu quarto, s’hi desvestí, després de posar-se el banyador, blanc, el cinturó blau i negre, s’estirà damunt el sofà del tresillo, obrí una revista que havia agafat al dormitori: International Man, obrí per la portada, i un xicot tipus espàrrec tenia els ulls molt badats, el cabell pentinat damunt el front, uns pelets a la partió del tòrax, el mirava des de la lluentor del paper couché i «és aquí perquè es deixà fotografiar nu, de model…» i «de model de què?», i «model de noi de disset anys nu davant un milió de persones», i «International Man, un milió d’exemplars», i «ha perdut la vergonya o no en té?», i «estar avergonyit d’un cos que ha aconseguit assemblar-se de cada dia menys al d’un animal no és potser una tara mental?», i «la puresa no és potser tot el contrari del pudor?», i «no és un insult dir “les vergonyes” a una zona del cos on una noia o un noi comencen a conèixer i d’estimar més la vida arribada a ser una persona?», i «no hi haurà potser ni una persona, almenys Nostre Senyor, que defensi aquesta mena de segon cor dels nois?», i «soc un xicot desgraciat, o senzillament un home de disset anys?», i «o soc potser un no-res, o un no-res de societat, o un no-res de família, o un no-res fill de, o un no-res que s’enyora, o un no-res que quan enyora algú no pensa que s’enyora i res més, que enyora la seva pròpia vida, la que podria ser seva?», i «per què quasi tot em fa patir, sobretot els disset anys que ja tinc, els disset anys que només tinc, els disset anys que tinc com si no els tingués?», i «per què només penso quan estic tot sol?», i «per què estar tot sol m’obliga a pensar?», i «per què estic tot sol, si no m’agrada gens estar-hi?», i «si el Manuel Saladrigas hagués pujat a fer una ginebra, em trobaria igualment tot sol?», i «l’amic és el rival del pensament?», i «per què la mare surt fora només quan el pare avisa per telèfon que no vindrà a sopar?», i «per què, tot i tenir jo una clau del pis i patir d’estar tot sol a casa, mai no he sortit els vespres, tot sol, a donar un volt per les Rambles o per plaça Catalunya?». «Soc talment aquest noi d’International Man, i només es poden preguntar tantes coses a un xaval de paper couché, a un noi internacional, a un del carrer Sant Elies, que va! al Manuel i tot, que va!», i anà al passadís, hi havia el telèfon.

—Saladrigas?

—Hi ha el Manuel?

—El pare no, el fill. De part del Martí.

—Gràcies, eh?

—Manuel, hola!

—Què fas després de sopar?

—Sí, anit tampoc no hi ha padres reconocidos.

—I tant, tu! Puja.

—Jo? Tinc dos quarts de deu. La porteria encara estarà oberta. Si en venir estàs tancada, telefona des del bar de sota. O fes un xiulet des del carrer. El balcó està obert:

—Sí. Un xiulet és més econòmic.

—Prou. T’espero, eh?

[fragment]

×
×

Cart